Disclaimer: Els personatges són de la Rowling.
CAPÍTOL I
Un cop acabada la guerra Harry no tenia gaire clar el que faria a partir d'aquell moment. Però el que sí que sabia era que no es convertiria en auror, ni treballaria en cap dels departaments del Ministeri. Fins i tot va considerar seriosament la possibilitat de deixar Anglaterra i anar-se'n ben lluny. Fugir. Però, de què? De qui? Voldemort era mort i tots els seus malsons d'adolescència s'havien esvaït. Ja no era l'Indesitjable Número U. Era l'Heroi. Tenia l'oportunitat de trobar entre els seus, la gent que estimava, la tranquil·litat d'una vida quotidiana i avorrida, buida de sobresalts i angoixes. Ambicionava el tedi d'aixecar-se al matí i saber el que esmorzaria, el que faria a continuació, la monotonia que l'esperava la resta del dia. Harry necessitava una rutina segura que l'ajudés a oblidar-se de l'existència nòmada i atribolada dels últims mesos. Oblidar tota la seva vida passada, de fet.
La idea li va venir una tarda, mentre bressolava embadalit el seu fillol. En Teddy era un dels tants orfes que havia deixat la guerra. No obstant això, el fill de Remus i la Tonks els tenia a la seva àvia i a ell. No estava sol com ho havia estat Harry, malgrat la seva família muggle. L'Andròmeda li havia parlat d'alguns casos més. Tampoc entre els seus amics i coneguts no n'hi havia cap que no sabés d'algun cas. Era esfereïdor pensar que hi havia tants nens en aquella situació. Nens que, como ell mateix en el seu moment, no comptarien ni amb l'afecte ni els recursos necessaris per gaudir d'una infància feliç i protegida. Harry va prendre la decisió de fer-hi alguna cosa. La seva càmera subterrània a Gringotts estava plena de galions; i la seva vida plena de temps.
La cerca del lloc apropiat es va allargar més del que esperava. Buscava una casa molt gran, amb prous finestres perquè la inundessin de sol durant el dia, sempre que fos possible, per fer-la càlida i confortable durant la nit. Havia de tenir un jardí immens, on els nens poguessin jugar, córrer i saltar. Una cuina àmplia, preparada per fer menjar per a molts. Prou habitacions per allotjar una trentena de nens i un menjador on poguessin cabre tots. Un parell de sales grans, per jugar-hi els dies de pluja, passar-hi l'estona o fins i tot fer-hi classe abans que els infants tinguessin l'edat d'ingressar a Hogwarts.
Finalment va trobar la casa que més s'acostava a la que buscava, a Suffolk. Tenia quinze habitacions, amb capacitat per a trenta persones: onze banys, menjador per a trenta persones, una sala d'estar amb xemeneia amb capacitat per a vint-i-quatre persones assegudes, una gran sala de jocs amb televisió, un billar, una taula de ping-pong i un equip de música que l'antic propietari no va tenir inconvenient en vendre alhora que la casa. La cuina era molt gran, equipada amb tot el necessari, incloent-hi rentaplats, rentadora, assecadora i taula i planxa, ja que la casa era muggle. Per aquesta mateixa raó, hi havia calefacció central i sistema de seguretat. La casa i el terreny que l'envoltava ocupaven deu mil metres quadrats. El jardí, per tant, era tan immens com Harry havia desitjat. A més, hi havia un bona terrassa, una graella de llenya, una barbacoa i una zona d'aparcament que segurament no faria cap falta...
La feina de veritat va començar, aleshores. Els Weasley, gairebé tan entusiasmats com ell en el projecte, li van oferir a Harry tot l'ajut que necessités. La compra de la casa ja l'havia deixat prou plomat, així que el jove la va acceptar encantat. Tots plegats es van dedicar a esfondrar parets, per convertir una de les suites amb bany i el dormitori del costat, que tenia capacitat per a dos llits, en una petita infermeria. Van remodelar la resta d'habitacions de manera que hi cabessin més llits, reconvertits en lliteres, ampliant-ne així la seva capacitat, i en van deixar un parell per omplir amb bressols i llits més petitons. Harry es va reservar una altra de les habitacions amb bany i les dues que quedaven d'aquestes característiques les va destinar per a les persones que segurament hauria de contractar per ajudar-lo. Amb un parell de dies i molta màgia, van construir un annex al darrere de l'edifici on van col·locar tot el que de moment no era necessari, com la taula de billar, la de ping-pong i alguns mobles voluminosos, tant de la sala d'estar com de la sala de jocs, que robaven molt d'espai.
La Molly Weasley i l'Andròmeda es van fer mestresses i senyores de la cuina i voltants. I l'Hermione, tant sí com no, va entestar-se a fer una biblioteca per als nens. Va contribuir amb un piló de llibres infantils que va portar de casa seva, convenientment encantats perquè no els fessin malbé i després, sense cap vergonya, es va plantar a Florish i Blotts per demanar-los que fessin una generosa donació. Per la seva banda, en George i en Ron Weasley van visitar la resta de negocis de la Ronda d'Allà per recollir galions per comprar joguines i també gronxadors, tobogans, sorrals i una d'aquelles casetes infantils tan mones que els muggles tenien en els seus jardins per a la canalla. L'Arthur Weasley va fer recol·lecta entre els seus companys del Ministeri i la Minerva McGonagall, l'actual Directora de Hogwarts, va donar un piló de plomes, tintes, pergamins i llapis de colors i també uns quants pupitres vells que en Bill Weasley es va comprometre a restaurar. En Xenòfil Lovegood va publicar gratuïtament a El Tafaner un anunci en què es demanaven bressols, armaris o baguls vells, roba usada i qualsevol tipus d'aportació que la gent bonament pogués fer per al nou orfenat. Així que El Periòdic Profètic, per no ser menys, en va publicar dos en primera plana.
Quatre mesos després s'inaugurava El Niu de la Hedwig, batejat així en honor de l'estimada òliba blanca d'en Harry, morta durant la guerra.
o.o.o.O.o.o.o
Han passat tres anys i la vida d'en Harry no pot ser menys tranquil·la i assossegada del que havia desitjat, clarament, en algun moment d'alienació mental que devia haver patit com a conseqüència de la guerra. Ell, gaudint de pau i tranquil·litat, per l'amor de Déu! El Niu de la Hedwig té a prop del mig centenar de nens, ara. Li havien arribat menuts des d'Escòcia i des d'Irlanda, també. I, a banda de la Molly, que torna al Cau després del sopar, de l'Andròmeda, la Susan Bones i ell mateix, que viuen a l'orfenat, fa un any que se'ls han afegit dues persones més: en Dennis Creevey, germà del desaparegut Colin Creevey i la Tracy Davies, una exSlytherin de sang barrejada, del curs d'en Harry i la Susan, de la qual li van donar tan bones referències que en Harry no la va poder refusar.
En aquests moments, a finals de novembre, s'enfronten a una virulenta epidèmia de grip que té l'orfenat ple de mocs, esternuts, mals de coll, vòmits, febre i molts plors.
—Merlí diví! —la Susan es deixa caure a la cadira, exhausta— En Peter ha deixat de vomitar per fi i ara han començat en Freddie i la Beth.
En Harry se la mira amb les celles arrufades. Està desesperat! Agenollat davant de la xemeneia, porta gairebé dues hores intentant que li enviïn un sanador de Sant Mungo. Té a la petita Amy enganxada al coll, eixugant-se els mocs en el seu jersei, des que s'ha despertat. Tot això ja passa de taca d'oli! Fins i tot la Molly no es va veure en cor d'anar-se'n a casa i s'ha quedat la nit passada per donar-los un cop de mà. Les flames guspiregen i en Harry gira el cap bruscament, fent que l'Amy trontolli i s'agafi encara més fort.
—Senyor Potter?
—Sóc aquí! —s'apressa a respondre.
El rostre verdós i estressat d'una dona de mitjana edat sura entre les flames.
—Ho sento, senyor Potter —es disculpa—. Encara no li puc enviar ningú.
—Però això ja m'ho ha dit fa dues hores!
—Aquí també estem saturats, sap? —tracta de justificar-se la dona—. Els nostres sanadors fan el que poden, però hi ha tants pacients per atendre...
En Harry acaba per perdre els nervis.
—I jo tinc quaranta-sis nens que tussen, vomiten i ploren! —com per donar més èmfasi a les seves paraules, l'Amy comença a plorar—. Ho veu? Té febre! I no li baixa! —en Harry agafa aire, intentant controlar-se— De veritat, senyora! Si no tinc un sanador a l'orfenat d'aquí a cinc minuts, jo mateix vinc a buscar-lo!
La dona ara se'l mira amb esglai.
—Un... un moment, si us plau...
En Harry deixa anar un crit d'enuig. L'Amy somiqueja, encara espantada.
—Shhh, maca, no ploris —xiuxiueja en Harry, acaronant-li els cabells—. Ja veuràs com ben aviat et posaràs bona...
La xemeneia guspireja novament.
—Senyor Potter, si s'hi avé, puc enviar-li algú...
—I què espera? —s'impacienta ell.
La dona titubeja...
—Bé, es que no és un sanador exactament —diu finalment—. Vaja, sí que ho és, em refereixo que encara no ha acabat la carrera, però està a punt de fer-ho. És un estudiant en pràctiques d'últim any. També en tenim uns quants aquí... ajudant...
En Harry està a punt de deixar anar una barbaritat, però es reté per la nena.
—Molt bé! —accepta—. Si pot anar avançant feina mentrestant un dels seus sanadors queda lliure, benvingut sigui!
La dona sembla alleujada. Quasi somriu abans de desaparèixer i dir:
—Ara mateix li envio!
En Harry s'aixeca. Té les cames una mica adormides i el coll encarcarat.
—Amy, tresor, per què no vas amb la Susan? Jo et vindré a veure d'aquí una estoneta, d'acord?
Ella fa que sí amb el cap i es deixa agafar per la noia.
—A veure qui ens envien... —sospira en Harry.
La Susan somriu.
—I jo vaig a veure com va la vomitada...
En Harry es mira el rellotge i després es frega els ulls. Des del dia abans a la tarda, quan va començar tot aquell sarau, que no ha descansat. Ni ell ni els altres. Ja havien tingut nens amb grip els dos anys anteriors. Però no tan forta com aquesta. Ni tanta canalla alhora. Torna a mirar-se el rellotge, remugant per la tardança d'aquest aprenent de metjastre. Mira que si finalment ha d'anar a Sant Mungo a buscar-lo, l'armarà bona... Com si li hagués llegit el pensament, la xemeneia guspireja. En Harry es gira a temps de veure sortir-ne un home alt i prim, ros, que vesteix la bata verd llima amb l'escut de l'hospital, un os i una vareta encreuats.
—La mare del Tano! —exclama sense poder retenir-se.
—Jo també m'alegro de veure't, Potter.
Atordit, en Harry es queda mirant en Malfoy com si fos una aparició. Porta un maletí negre a la mà i un estetoscopi penjant del coll. Com si fos un sanador de veritat! En Harry es pregunta si ell també deu tenir febre i ha començat a delirar.
—Bé, tu diràs. On són els malalts?
En Malfoy? Li han enviat el fotut Malfoy? Des de quan estudia per metge aquest carallot? En Harry respira profund i es gira, començant a caminar.
—Segueix-me!
Tampoc a Draco no li ha fet cap gràcia quan li han dit on havia d'anar. Però, per ser sincers, a Sant Mungo ja s'estava avorrint d'anar només amunt i avall, aguantant palanganes i prenent la temperatura com si fos una infermera. Segueix en Potter amb una mena de resignació contenta. Almenys la canalla no se'l mirarà com si només de tocar-los els pogués contaminar.
—Quants nens tens aquí, Potter? —pregunta, una mica per trencar el gel.
—Quaranta-sis.
La resposta és una mica seca, però en Draco no es desencoratja. Han sortit de la sala on hi ha la xemeneia a un distribuïdor i caminen cap a les escales que els portaran al primer pis.
—I malalts?
En Harry sospira.
—Trenta-vuit. A uns els ha agafat més fort que a d'altres, però, en general, això està sent un veritable malson.
—La passa és molt virulenta enguany —diu en Draco—. El virus de la grip muta cada any. Sembla ser que aquest cop s'hi ha barrejat un cep que ve de Rússia.
En arribar al replà en Harry s'atura un moment i se'l mira. A veure si al final hi entendrà i tot, en Malfoy! Malgrat tot, li pregunta:
—Quant vindrà el sanador?
En Draco fa una ganyota. S'esperava la pregunta des que li ha vist la cara de sorpresa i després de desconfiança tot just sortir de la xemeneia.
—No te'n refies, Potter?
En Harry arronsa les espatlles.
—Segons m'han dit, només ets un estudiant...
—Sanador en pràctiques —el rectifica Draco amb una pinzellada d'orgull.
En Harry agita la mà, com si volgués treure-li importància.
—Bé, el que sigui...
Se senten crits i plors. Veus adultes que intenten calmar el neguit de la canalla. En Draco es pregunta com és que en Potter s'ha ficat en un enrenou com aquest. Potser a l'exGryffindor l'ha sorprès que ell sigui sanador. Per la seva banda, Draco hagués esperat trobar-se Potter com a auror, apoltronat en algun departament del Ministeri o fins i tot jugant al quidditch professionalment. Però, un orfenat? Pel que sembla, cap dels dos ha fet el que l'altre s'esperava.
Harry guia en Malfoy fins a l'habitació dels més petits, d'on vénen els plors. No les té totes, no. Però potser Malfoy podrà fer alguna cosa mentre arriba el sanador de veritat. Baixar-los una mica la febre, si més no. Per algú que hi entén no deu ser tan difícil...
La Molly Weasley passeja amunt i avall per l'habitació amb en Danny als braços. El nen, enfebrat, plora. En Colin, assegut al llit d'en Justin, li posa compreses d'aigua freda al front. L'Andrew dorm un son intranquil, però de moment és el que menys guerra els dóna. L'Eddie, que amb cinc anys és el més gran de la colla, tus sense parar amb un vas de llet a la mà, que té molts números per acabar vessat sobre la flassada. En sentir en Harry i el seu acompanyant que entren, els dos adults es giren i, com en Harry abans, es queden bocabadats en veure Malfoy. Harry gargamelleja abans de dir:
—És el sanador que ens envien de Sant Mungo.
I li concedeix el títol només per no esverar la Molly que, després d'haver-ne parit set, encara es pensa que els quaranta-sis nens de l'orfenat també són seus.
—Per l'amor de Déu! —exclama la bruixa, inconscientment, abraçant més fort en Danny.
En Draco prem els llavis i decideix no tenir-ho en compte. Té el fotut do de provocar aquesta reacció en els pacients i familiars. Fent el cor fort, decideix començar precisament pel petit ploraner que bressola la Weasley. No deu tenir més de tres anys...
—Per què no s'asseu i se'l posa a la falda? —li diu amablement a la bruixa—. Segurament se sentirà més segur si ho fem així...
Una mica sorpresa pel to, la Molly s'asseu al llit sense repensar-s'ho i estira en Danny sobre la seva falda. En Draco agafa el seu maletí i treu una mena de llibreta que porta imprès l'escut de Sant Mungo.
—Com es diu? —pregunta a la Molly, referint-se al nen.
—Danny —respon ella—. Està a trenta-nou de febre, i no li baixa des d'aquest matí —Draco executa un moviment amb la vareta i comprova que és així—. Li hem donat poció pimentònica, com a la resta, però no sembla que estigui servint de gaire...
E Draco va assentint, a mesura que la bruixa parla, però no per això deixa d'executar moviments amb la vareta, mormolant diferents encanteris. En Danny ha deixat de plorar i se'l mira amb els ullets humits i inflats.
—Aquest fa pessigolles, eh? —el nen fa que sí amb el cap mentre Draco manté l'encanteri sobre la seva panxa—. Que ha vomitat? —pregunta a la Molly.
—No —respon ella—, aquest encara no...
Draco es posa dempeus i fa anotacions a la llibreta.
—És al·lèrgic a alguna cosa? —pregunta.
—Aquí tens el seu historial.
En Draco es gira i agafa la carpeta que li dóna en Potter.
—En teniu de tots els nens, doncs...
—És clar! —en Potter sembla sorprès— Com ens ho faríem, si no!
Draco repassa l'historial d'en Danny de dalt a baix abans de dir:
—Molt bé. Anem per un altre.
S'acosta al llit on jeu en Justin i en Colin s'aixeca per deixar-li lloc, però mirant-se'l amb una mica de recel. Draco allarga la mà cap Harry i aquest entén que espera que li doni l'historial del nen. Després de llegir-lo, repeteix els mateixos encanteris que amb en Danny. La febre és igual d'alta, però en Justin sembla més aclaparat.
—Que li faràs pessigolles, també?
Estossegant, l'Eddie s'ha plantat al costat d'en Draco i mira atentament els precisos moviments que el sanador executa amb la seva vareta.
—I a mi, que me'n faràs?
—Eddie, no molestis —en Colin aparta una mica el nen, amb un gest que té més de protecció que de regany.
Després de fer unes quantes anotacions a la seva llibreta, en Draco aixeca el cap i mira l'Eddie amb un petit somriure.
—Que vols que te'n faci? —pregunta.
L'Eddie es posa a tossir altre cop abans de poder contestar.
—És que jo en tinc moltes, de pessigolles! —pot dir finalment—. I si ric tossiré més!
—Ah! Llavors potser hauré de fer alguna cosa especial amb tu...
Draco regira dins el seu maletí fins aconseguir trobar el que busca. Treu una bosseta amb caramels i en dóna un a l'Eddie. El nen el desembolica ràpidament i se'l posa a la boca.
—De maduixa! —xiscla, provocant-se un altre accés de tos— El que més m'agrada!
—Només l'has de xuclar —li diu en Draco—, perquè és especial per a pessigolles agudes. Així, mentre t'examino, no en tindràs. Apa, vés al llit i estira-t'hi.
L'Eddie se n'hi va fent saltironets.
—Aquest no té febre, oi? —pregunta el sanador a ningú en particular.
En Harry li allarga l'historial amb un petit somriure als llavis, certament sorprès per l'acompliment d'en Malfoy.
—Dels pocs que no en tenen —respon.
L'Eddie no para de xerrar i estossegar durant tot el reconeixement i en Harry s'admira de la paciència que demostra tenir en Malfoy. Tot seguit, el sanador en pràctiques revisa l'Andrew, que es desperta i es posa a somicar.
—Si et portes bé i no plores, després et donaré una cosa —li diu suaument.
En un tres i no res, ja té plantat l'Eddie al seu costat, pendent del que li donarà a l'Andrew, que es deixa fer, però sense parar de plorinyar. Quan acaba, treu del seu maletí una altra bosseta. Aquesta plena de piruletes. Els ulls de l'Eddie s'obren de bat a bat.
—A tu t'he donat un caramel per les pessigolles —li recorda Draco.
—Però jo també ploro! —es queixa el nen— Que t'ho digui en Harry, si no!
—Sí, l'Eddie sap com trencar-nos els timpans a tots, creu-me —confirma l'al·ludit amb ironia.
En Colin i la Molly no poden evitar un somriure, mentre en Draco es mira el nen mig tancant els ulls.
—Farem una cosa —li diu—. Com que no tens febre, seràs el meu ajudant —li dona la bossa de piruletes i l'Eddie quasi es queda sense alè—. Quan jo t'ho demani, donaràs una piruleta al nen que et digui, d'acord? —l'Eddie fa que sí amb el cap tan violentament, que s'arrenca un altre atac de tos—. Ara posa't la bata i les sabatilles.
Emocionat, el nen corre cap en Harry, que li busca el que en Malfoy ha demanat i l'ajuda a posar-s'ho. Mentrestant, en Draco treu, del seu maletí, un flascó que dóna a la Molly.
—És una variació de la poció pimentònica que s'ha fet especialment per a aquesta grip —li diu—. Li apuntaré la dosi per a cada nen...
—Doncs espera un moment... —la bruixa surt de l'habitació i torna amb un full que ha desenganxat de la porta—... és millor que m'ho apuntis aquí.
Draco agafa el full amb interès.
—Els nens han posat noms a les seves habitacions —somriu ella.
—Va ser idea de la Molly —intervé en Harry—. Amb tants fills va haver d'espavilar-se quan es posaven malalts.
En Draco repassa el full. Hi ha el nom de tots els nens de l'habitació, la temperatura de cadascun, el nom de la medecina que prenen, la dosi, el dia i l'hora.
—Això està molt bé —reconeix.
I la Molly s'estarrufa com un paó, mentre ell apunta les dosis corresponents al full.
En Draco triga més de dues hores a passar visita a tots els nens malalts, habitació per habitació (els Gatets, els Puffkeins, les fades Presumides, els Dracs Flamejants, els Bruixots Espavilats, les Caçadores Invencibles, les Òlibes Blanques...). Els noms li fan gràcia. S'adona que la majoria de mobles són vells, però les habitacions són acollidores. En les dels més petits hi ha peluixos, nines, adhesius de ninotets, estrelletes o globus de colors enganxats a les portes dels armaris o a les calaixeres. Els més grans tenen les parets folrades de pòsters de jugadors de quidditch o de cantants. Però totes estan pintades de colors alegres.
Malgrat que ara estiguin malalts per culpa de la grip, en Draco té la impressió que la canalla està molt ben cuidada, habitualment sana i feliç en aquest lloc. Ho pensa per la manera com es relacionen amb en Potter i els altres. Els més petits busquen la carícia, l'amanyagament, la paraula afectuosa que sempre reben. Els més grans competeixen per cridar l'atenció a base de queixes i preguntes, de fer-se els espavilats. Els adults els donen fil, pacients, intercanviant mirades entenedores entre ells. Mai no s'hagués imaginat que en Potter pogués ser tan afectuós, pensa en Draco. Salta als ulls que la canalla l'estima. La petita que porta penjada al coll, l'Amy, no l'ha deixat anar des que han entrat a la seva habitació. I un vailet, en Kevin, que no deu tenir més de sis anys i és un dels pocs que encara no ha enganxat la grip, li va al davant i al darrere i quan Potter s'atura, se li agafa de la butxaca dels pantalons.
En Draco també s'ha endut dues bones sorpreses: la seva tia Andròmeda i la Tracy Davis. Amb la seva tia s'han saludat amb fredor. Ella i la seva mare no es parlen des de fa anys. En Draco no hi havia parlat mai, fins avui. Amb la Davis la salutació ha estat incòmoda. Quan eren a Hogwarts, en Draco i els seus amics la havien menyspreat perquè era sang barrejada i perquè els seus pares no tenien calés. Potser sí que va ser una mica desagradable amb la noia...
—Perdona, Draco...
La senyora Weasley ve a passets ràpids pel corredor, esbufegant una mica.
—... necessito un altre flascó.
En Draco esbossa un somriure de compromís i diu:
—No s'amoïni, senyora Weasley. De seguida que la tingui feta, li donaré tota la que necessiti.
En Harry se'l mira amb cara d'incredulitat, una mica sobresaltat.
—Què vol dir "de seguida que la tingui feta"?
En Draco l'agafa del braç i se l'emporta cap a l'escala abans que algú més faci preguntes.
—Au, vinga, Potter. Que és la poció pimentònica de tota la vida, només amb una mica de pols de corn de búfal siberià.
Arria en Potter escales avall amb tanta energia que al director de l'orfenat no n'hi queda d'altra que seguir-lo. No obstant això, en Potter no calla.
—Però si sabies que aquí hi havia tants nens malalts, com se t'acut portar-ne només un flascó, Malfoy? Que no penses? Per l'amor de Déu! Te'ls has deixat, oi? És això?
Arriben al final de l'escala i en Draco es gira cap al seu excompany d'escola d'una revolada.
—L'he agafat d'amagatotis, saps? A Sant Mungo tot just l'estan fent! Ni tan sols han començat a subministrar-la al públic en general!
En Harry es queda astorat. Que l'ha agafat d'amagatotis?
—On és la cuina? —pregunta Draco, enfadat i impacient— Com més aviat comenci, abans acabaré!
L'exGryffindor es mossega la llengua i gira cua cap a la cuina. En Draco el segueix, malhumorat. Què s'ha pensat aquest estúpid? Que ell pot agafar tranquil·lament cinquanta flascons i emportar-se'ls? No, no pot fer-ho. Encara no és cap sanador col·legiat per tenir aquest privilegi. Tan sols és un pobre sanador en pràctiques al qual tothom es veu amb cor de putejar. Per exemple, enviant-lo amb les mans buides a un orfenat amb més d'una trentena de nens engripats, que dirigeix, poca broma, el gran Harry Potter en persona.
—Que què necessites, Malfoy!
En Draco surt dels seus pensaments i s'adona que Potter deu fer una bona estona que li està parlant.
—Per començar, aigua i un calder —diu—. Ben gran, si pot ser.
En Harry es posa a riure.
—Un calder? —se'l mira amb condescendència— Malfoy, has vist on ets?
Draco fa una ullada al seu voltant i de seguida s'adona del que Potter vol dir. És una cuina muggle. Espaiosa, il·luminada per grans finestrals, molt neta i plena d'estris que Draco no reconeix.
—Però tinc olles —li diu Harry amb sorna—. Prou grans, diria jo.
Draco sospira.
—Vegem aquestes olles, doncs.
Harry encén els focs més grans de les dues cuines de gas i hi posa dues de les olles de més capacitat que tenen plenes d'aigua. Després es dedica a observar com en Malfoy treu una bona quantitat d'ingredients del seu maletí i comença a preparar-los. El primer que en Harry es pregunta és si el maletí deu estar encantant per a tenir una gran capacitat, com el seu mokeskin. La segona, que si a més d'haver-se emportat el flascó de poció d'amagatotis, en Malfoy deu haver aprofitat també per assaltar l'armari d'ingredients de Sant Mungo. Potser per això ha trigat més a arribar del que la recepcionista de l'hospital li ha dit a Harry que ho faria el metge que li enviava.
—Necessites un cop de mà? —pregunta.
Draco alça ambdues celles amb un gest irònic.
—Pretenc que la poció funcioni, Potter —li respon amb un to burlaner.
En Harry fa una ganyota, ofès.
—No era l'assignatura, sinó el professor —es defensa—. I a sisè vaig aprendre bastant amb l'Slughorn, que ho sàpigues!
En Draco posa cara de no creure-s'ho, però li allarga el ganivet i un piló d'arrels de margarida.
—Dos centímetres —li recorda.
En Harry comença a tallar sense dir res més.
Quan més tard la Molly i l'Andròmeda baixen per fer el dinar, se'ls troben remenant les dues grans olles en silenci, amb els ulls fixos en els seus rellotges de polsera.
—I on farem el caldo, ara? —exclama la Molly.
—No t'amoïnis —diu l'Andròmeda—. Crec que encara en tenim de congelat... —i ja compta que més de la meitat de la canalla no tindrà gaire gana.
Cap dels dos joves para atenció a les dues bruixes. En Draco, perquè està molt concentrat en el que fa; en Harry, perquè ho està a demostrar que sap el que fa. L'Andròmeda mira de reüll el seu nebot. Físicament, una calca del seu cunyat: alt i prim, amb un posat arrogant que ha notat que el noi ha mirat de suavitzar des que ha arribat. Però el té. Malgrat tot, ha estat molt dolç amb la canalla. Això l'ha sorprès per les referències que en té. I, a més, sembla que sap el que es fa. És llest. S'ha posat a la Molly a la butxaca des del moment que li ha reconegut el mèrit dels fulls on apunten medicament, hora i dosi. En Colin, que se'l mirava malament des que ha arribat, ha canviat l'expressió quant la Beth li ha vomitat a sobre i Draco, lluny de demostrar fàstic o enuig, senzillament s'ha netejat amb la vareta i ha tranquil·litzat la nena. El Colin és treballador, responsable, capacitat per a aquesta feina. Però els vòmits el poden. Pel que fa a la Susan, bé, la Susan és una beneitona. Una bona noia però, segons el seu parer, una mica justeta pel que fa a capacitats màgiques. No obstant això, és un dels puntals de l'orfenat. La mainada se l'estima molt. És una fantàstica organitzadora de jocs i una efectiva consoladora de sanglots i plorades. I té tanta paciència! L'única que, com ella, ha mantingut una postura freda i distant ha estat la Tracy. La noia no ha badat boca en tota l'estona, però es mirava en Draco com si li degués alguna cosa.
En Harry deixa anar un renec i en Draco prem els llavis.
—Si l'has cagat, Potter, estaràs vomitant bavoses fins a l'any que ve —amenaça.
—M'he descomptat... —gruny en Harry, avergonyit per haver de reconèixer-ho.
En Draco sospira i nega amb el cap.
—Vint-i-vuit, et falten dues remenades.
En Harry no s'atreveix a mirar-lo, per no tornar a descomptar-se i quedar com un babau, però pregunta:
—Com ho saps?
En Draco no es molesta a contestar-li. L'Andròmeda s'aguanta un somriure. En Harry està nerviós, ho nota. La bruixa sap que la relació entre els dos joves no ha estat mai massa amable. Però pels seus nens, en Harry és capaç d'acceptar el que faci falta. A vegades la preocupa, aquest noi. L'orfenat és la seva vida; no hi ha res més. I això no està bé per un noi de vint-i-tres anys. Hauria de sortir més, divertir-se, gaudir de la vida com qualsevol altre jove de la seva edat. Tots els altres ho fan. Els caps de setmana lliuren per torns. Però en Harry poques vegades deixa El Niu de la Hedwig.
—Això ja està! —en Draco retira l'olla— Com s'apaga aquest fotut foc?
En Harry retira també la seva i tanca els dos focs.
—Que em podria tornar el flascó que li he donat abans, senyora Weasley? —pregunta Draco, fent servir un to molt més amable que fa uns moments.
—Ara te'l porto, rei —i remuga—: Ara no sé on l'he deixat...
En Draco fa el possible per no girar els ulls en blanc en escoltar la paraula "rei".
—Ah, sí! —exclama després la Molly.
Mou la seva vareta i convoca el flascó.
—Aquí tens, maco.
Ell el posa sobre la taula i el duplica trenta vegades.
—Ara s'han d'omplir, Potter. Necessito un embut i un cullerot...
Abans que Harry es pugui moure, la Molly els posa a les mans el que Draco ha demanat. Els dos joves comencen a omplir flascons en silenci. Una hora després, la poció està llesta perquè els nens la prenguin.
—Bé, crec que ja he acabat aquí —diu en Draco, recollint les restes d'ingredients que encara hi ha per sobre la taula—. Si hi hagués algun problema, suposo que vindrà qualsevol dels sanadors de l'equip de guàrdia —tanca el maletí i afegeix amb una mica d'ironia—: Dels titulars. A hores d'ara ja no crec que estiguin tan enfeinats... De tota manera, suposo que demà vindrà algú a veure com va la cosa.
Es queda mirant en Potter, que també se'l mira, como si no sabés què dir.
—Bé... —murmura, una mica incòmode.
Llavors Potter sembla sortir del seu estat d'encantament.
—T'acompanyo... —diu.
En Draco fa un gest amb el cap dirigit a les dues bruixes, que li tornen, però només la Molly li somriu. Quan arriben davant la xemeneia, en Potter li allarga la mà.
—Moltes gràcies, Malfoy.
Una mica sorprès, en Draco li encaixa la seva.
—Adéu, Potter.
—Adéu.
o.o.o.O.o.o.o
De nou a l'hospital, Draco no pot deixar de pensar en Potter la resta del dia. I encara ho fa l'endemà al matí. Li costa reconèixer la grandesa del que Potter ha fet a l'orfenat. La bogeria de tancar-se en aquella casa i encarregar-se de gairabé mig centenar de nens i tirar endavant. Deu ser conseqüència de tot allò de la valentia Gryffindor... Ha trobat Potter físicament molt canviat. És clar que feia quasi bé cinc anys que no es veien. Des que va acabar la guerra, de fet. Pot ser que s'hagi estirat un mica, no gaire. Però tot ho té molt més ben posat que abans. O és que fins ara no s'hi havia fixat gaire... En Draco va sortir de l'armari un cop acabada la guerra. Va pensar que, perdudes tantes coses, ja no venia d'aquí. I que amb l'enrenou que hi havia a tots nivells en aquell moment, els seus gustos passarien més desapercebuts. Com així va ser. A més, havia promès els seus pares ser discret, ja que ells no perdien l'esperança de poder arreglar un matrimoni, encara que fos de conveniència.
—Ei, Malfoy, l'Strout et vol veure!
En Draco aixeca el cap i tanca amb indolència el llibre sobre plantes verinoses que està llegint. O ho feia abans que els pensaments se li anessin cap a en Potter un altre cop.
—I què vol?
En Derwent arronsa les espatlles.
—I jo què sé! Afanya't, que ja saps com se les gasta...
En Draco arrufa el nas, però s'aixeca amb més diligència de la que voldria. No és ningú l'Strout a l'hora de fotre't tota la cavalleria per sobre! Quan en Draco arriba al despatx del cap de sanadors no té temps ni d'entrar. L'home és a la porta i li encasta un full d'assistència domiciliaria a la mà.
—Agafi els estris, Malfoy. Se'n va a l'orfenat d'en Potter.
—Senyor?
L'Strout sembla molest quan li diu:
—El mateix Potter ha insistit, tot i que li he dit que vostè només és un sanador en pràctiques...
En Draco no s'esforça massa per refrenar la llengua.
—Doncs ahir això no semblava tenir cap importància... —esbossa un somriure ple d'innocència— És més, tinc entès que en Potter va estar dues hores intentant que algun sanador visités els nens...
Això encara sembla molestar més l'Strout.
—Els responsables ja han estat amonestats —diu entre dents—. I si vostè no vol afegir-se a aquest grup, més li val que faci bé la seva feina.
A sobre!, pensa en Draco, però no ho diu. Tirar-li en cara al cap de sanadors que no ha fet bé la seva feina ja ha estat prou arriscat. Més satisfet de si mateix del que pot demostrar, se'n va a buscar les seves coses per tornar al Niu de la Hedwig.
En Harry espera a peu de xemeneia amb l'Amy a coll i en Kevin agafat de la butxaca del seus pantalons. L'Eddie practica una mena de patinatge salvatge, lliscant amb els mitjons sobre el parquet, estossegant de tant en tant, i llançant-se a terra com a pirueta final perquè la bata de franel·la també llisca molt bé. En Freddie, que des que ha deixat de vomitar i es troba molt millor tampoc para quiet, li dóna puntades de peu a una pilota posant en perill tot el mobiliari. La Susan i les nenes que ja es troben millor són a la sala de jocs, on han assegut totes les nines i fan fireta. Han fet fora els vailets perquè els desmuntaven la parada i finalment en Colin se'ls ha endut a la sala d'estar, on llegeix contes amb uns quants, a excepció de l'Eddie i en Freddie, que van a la seva. Els que encara estan més empiocats són a dalt, amb l'Andròmeda i la Tracy.
Quan la xemeneia guspireja, en Harry no es pot creure que estigui tan ansiós. Veure sortir-ne en Malfoy li provoca un petit sotrac a l'estómac.
—Hola, Malfoy —saluda, estenent la mà cap a ell.
L'altre li encaixa amb un petit somriure que a Harry, per primera vegada, li sembla diferent.
—Com va tot? —pregunta en Draco.
—Millor. Però en Justin, l'Andrew i la Beth encara estan una mica enfebrats. Seria bo que comencessis per ells.
En Draco assenteix amb el cap i segueix en Harry cap a les escales.
Dues hores després, amb l'Eddie arrossegant el seu maletí com a auto proclamat ajudant seu, en Draco es troba altre cop davant de la xemeneia, a punt de tornar a Sant Mungo.
—Vindràs demà? —pregunta Harry.
—Si l'Strout m'envia...
En Harry somriu. I en Draco sap que demà tornarà a ser aquí.
o.o.o.O.o.o.o
Ha passat una setmana i la crisi gripal ja ha estat superada per l'orfenat. Amb tots els nens recuperats, en Draco ja no té cap raó per tornar-hi. Reconeix que els trobarà a faltar. Les següents setmanes el jove sanador en pràctiques se submergeix en la rutina de l'hospital. Pel que sembla, haver rebut la confiança de Harry Potter per tractar els nens del seu orfenat, encara que sigui d'una vulgar grip, l'ha fet guanyar alguns punts. L'objectiu de Draco és la tercera planta, Enverinaments Provocats per Pocions i Plantes. Però ara el tenen a Accidents Provocats Per Artefactes. I malgrat totes les sol·licituds que ha fet, no sembla que tinguin cap intenció de canviar-lo de lloc. I ja està fart d'explosions de calders, detonacions de varetes, accidents d'escombra... Potser ara, gràcies a Potter, li faran més cas...
—Malfoy, tens un pacient a la sala d'urgències.
—A la sala d'urgències? —s'estranya en Draco.
Ell no és sanador d'urgències.
—Es veu que un dels nanos d'en Potter ha caigut i s'ha fet un bon trau —diu en Derwent—. En Donaldson està que trina perquè t'ha demanat a tu. Però l'Strout l'ha fet callar.
En Donaldson és el sanador que fins a la Grip Russa, com se la coneix ara, ha atès sempre l'orfenat. Però, desgraciadament per a ell, estava de vacances a Espanya quan l'epidèmia es va desencadenar. A Draco li falta temps per arribar a la sala d'urgències.
—Per què no em sorprèn que siguis tu?
L'Eddie sanglota assegut sobre la llitera. En Potter li prem un drap impregnat de sang que li tapa mitja cara.
—Ha caigut del gronxador —balboteja en Harry, que està molt nerviós—. No sé què ha passat amb l'encanteri contra caigudes —es passa la mà pels cabells, esvalotant-los—. No ens havia passat mai!
—Calmat, Potter —diu en Draco mentre aparta el drap de la cara del nen—. Vaja! Sí que l'hem feta bona, eh, Eddie?
El nen té un trau bastant profund sobre la cella esquerra.
—Sé tancar ferides petites —diu en Harry, que no s'ha calmat en absolut—. Però quan he vist això... Déu meu! Es podia haver matat!
—Potter, si no calles, et faré fora.
La veu d'en Draco ha sonat educada, però determinada. En Harry comprèn que ho diu seriosament. Així que es mossega el llavi i observa. En Malfoy ha fet estirar l'Eddie a la llitera i li parla de manera tranquil·litzadora. Mou la vareta pronunciant encanteris que en Harry no coneix. La sang que envolta la ferida s'esvaeix i els successius encanteris la netegen i desinfecten.
—Ara et faré una mica de mal Eddie —l'avisa en Draco—. Faré pujar la carn i tancaré la ferida. Trigaré una mica perquè ho he de fer molt a poc a poc, perquè no et quedi cap senyal lletja i tampoc no et faci mal desprès, d'acord?
El nen diu que sí amb el cap, busca la mà d'en Harry i tanca molt fort els ulls. Tot el procés fa patir més a en Harry que a l'Eddie, gairabé.
—Has estat molt valent, Eddie! —el felicita en Draco quan acaba. I després afegeix—: Respira, Potter.
En Harry somriu, una mica avergonyit. El sanador li allarga un flascó petit.
—Li farà una mica de mal durant les properes hores —diu Draco—. Cinc gotes en un got petit amb aigua o suc de carabassa. Li pots donar cada quatre hores, si fa falta.
En Harry se'l posa a la butxaca i després agafa l'Eddie a coll. El nen de seguida se li arrauleix.
—Gràcies, Malfoy —i reconeix—:Tens molta mà amb els nens.
—No sé què dir-te...
—T'ho dic de veritat —insisteix Harry—. Sé de què parlo...
En Draco se sent una mica incòmode. No està acostumat als afalacs. Ja no.
—T'ho agraeixo... —diu una mica enrojolat.
—Vull anar a casa... —somiqueja l'Eddie.
En Harry li acarona el cabell i li fa un petó.
—Ara marxem, rei —però mira en Draco com si marxar li sabés una mica de greu—. Bé, doncs...
El sanador no sap per quins set sous diu el que diu, però ho diu.
—Si vols, demà puc venir a donar-li una ullada...
En Harry sembla que revifa. Però diu:
—Em sap greu, perquè és diumenge. No deus treballar...
—No t'amoïnis. No em costa gens —s'apressa a respondre Draco.
—Doncs ja que ets tan amable, si vols, pots quedar-te a dinar —el convida Harry. I tampoc sap per què ho ha dit.
—Molt bé —accepta Draco—. Ens veiem demà, doncs.
Quan en Potter i l'Eddie desapareixen per la porta, en Draco es pregunta què acaba de passar.
Continuarà...