EPÍLEG

Quan el seu últim pacient marxa, en Draco es treu la bata verd llima i la deixa al penja-robes. Recull l'expedient, que s'ha deixat obert sobre la taula, i el desa a l'arxivador. Segurament la seva consulta és la més pintoresca de tot Sant Mungo, on els despatxos dels sanadors solen ser sobris i plens d'andròmines que, d'entrada, impressionen molt els pacients. Però la d'en Draco és diferent. Una de les parets és plena a vessar de dibuixos, signats pels petits artistes que els han fet (la majoria amb l'ajut del pare o la mare). El llençol de la seva llitera tampoc és verd, com el de la resta de consultes, sinó que està ple de ninotets que, quan ell vol, fins i tot es mouen i fan pessigolles. Sobre la taula, a més dels utensilis típics com ara tinter, ploma o pergamí, hi ha un gran pot de vidre ple de piruletes de tots els colors. La sala d'espera que precedeix la consulta està pintada d'un blau pàl·lid sobre el que es mouen gossets i gatets o boniques princeses i fades de llargs cabells. També hi ha dracs que treuen foc i fan l'ullet i lleons que rugeixen i després es deixen acaronar per les princeses. Al mig de la sala hi ha una taula baixeta, rodejada de petits tamborets, plena de llapis de colors i pergamins i, en un racó, un cove ple de joguines.

Com cada dia a les cinc, en Draco tanca la seva consulta i es dirigeix a la planta baixa per utilitzar una de les xemeneies a disposició del personal, i tornar a casa. Quan surt de la del Niu de la Hedwig, el rep l'algaravia de sempre. Potser els noms han canviat, però la canalla segueix sent canalla. Nens feliços que criden, es barallen, juguen... Ara es troben a mitjan juliol, així que els que ja estudien a Hogwarts també són aquí.

—¡Papa!

L'Amy ve corrents a abraçar-lo. La seva petita princesa ja té tretze anys. Ja fa tercer! El temps passa massa de pressa, pensa en Draco.

—Hola, tresor, i el pare?

—A fora —respon l'Amy. I afegeix baixant la veu—. Han vingut uns homes molt estirats del Ministeri i els està ensenyant l'orfenat. A veure si afluixen la bossa... —afegeix amoïnada.

En Draco deixa anar una rialla. En Harry hauria d'incloure-la en el comitè de benvinguda quan vénen els dels Ministeri. Abans de poder-hi posar cullerada, l'Amy tona a parlar:

—L'Eddie s'ha ficat en un bon embolic, avui —li explica mentre van cap a la cuina.

En Draco sospira. El noi ja té quinze anys i té les hormones tan revolucionades com el cervell.

—Què ha fet ara?

—El pare li ha trobat una cigarreta. Però representa que jo no t'ho puc dir, perquè el pare ja parlarà amb tu aquest vespre...

Arriben a la cuina, on la Molly —pobra dona, cada dia ranqueja més—, l'Andròmeda i la Jocelin ja estan començant a preparar el sopar.

—Un te, Draco? —pregunta l'Andròmeda quan el veu entrar.

—Sí, gràcies, tieta.

—Jo te'l porto! —s'ofereix l'Amy.

—Fa molt que els del Ministeri són aquí? —pregunta el sanador.

—Des de les quatre —respon la seva tia—. En Harry i en Dennis els estan fent una "visita turística"... —després baixa la veu i diu:— Ja saps el que ha fet ton fill?

En Draco assenteix.

—L'Amy, oi? —l'Andròmeda somriu— Ai, aquesta boqueta molla...

—On és, ara? —pregunta en Draco.

—Castigat a la seva habitació.

L'Amy arriba amb el te i els dos adults callen. Aleshores entra la Susan i de seguida que el veu, li diu:

—Draco, hauries de donar-li una ullada a en Paul. Crec que són angines...

—Em prenc això i me n'hi vaig —diu ell. Ja fa temps que s'ha resignat que la feina no se li acabi mai.

En Draco examina en Paul i, efectivament, són unes angines. Revisa la farmaciola i no hi troba el que busca. Se'ls ha acabat, ja? No fa pas tant que va fer poció per al mal de coll! Li ha de dir a Harry que no els deixi menjar tants gelats a aquestes criatures. Torna a la cuina, on ara té un petit racó amb el seu foc, el seu calder i una prestatgeria i un armariet plens de tot el que necessita. Aquesta part de la cuina sempre està protegida per un encanteri que impedeix que ningú que no sigui ell, s'hi acosti. Comença a fer la poció, gaudint de la calma i l'entreteniment que li dóna aquesta feina. Ningú mai no el molesta quan el veuen davant del calder. Fins i tot els nens saben que en Draco mossega si se'l distreu mentre està fent una poció.

Està tan concentrat en el que està fent, que Draco no s'adona de quan Harry entra a la cuina. Només sent el petó que li fa a la templa, sense pretendre distreure'l.

—En Paul té angines —diu, però, en Draco girant una mica el cap per mirar el seu home.

—Sí, la Susan m'ho ha dit. I també tot el que has maleït en contra dels gelats...

—Doncs pren nota —li diu en Draco amb to d'advertència—. La setmana passada van ser l'Erin i la Violet.

No veu la cara d'en Harry però n'escolta la bufada.

—T'ho dic seriosament, Harry —insisteix—. Ja sé que fa molta calor, però massa coses gelades no són bones.

—D'acord, res de gelats —diu en Harry amb un sospir.

En Draco apaga el foc i retira el calder per deixar que la poció es refredi. És aleshores quan la Jocelin s'atreveix a apropar-s'hi.

—Draco, maco, se m'està acabant la poció pel dolor...

Ell es gira i li somriu.

—En tinc de feta —obre l'armariet i treu un flascó de color blau fosc—. Tingui.

Abans d'agafar-lo, la bruixa pren la cara de Draco entre les seves mans tremoloses i li fa un petó al front.

—Ets una joia.

—I de les més cares —diu en Harry rient.

—No ho dubtis pas —li respon en Draco, alçant la cella amb presumpció.

Tots dos observen la Jocelin allunyar-se a petites passes un altre cop cap als fogons.

—Què t'han dit els del Ministeri? —pregunta després en Draco— Afluixaran la bossa, com diu la nostre filla?

En Harry fa una ganyota i es rasca el cap.

—Parlar amb aquesta gent és com parlar amb un lloro que s'ha après un discurs. I al final no saps què pensar perquè xerren molt i no diuen res.

—Ja els val! —remuga el sanador.

—No ho sé, Draco —diu en Harry una mica desanimat—. Construir aquesta nova ala, fa falta. I també contractar almenys un parell de persones que estiguin només per la gent gran.

Després de l'orfenat, aquest és el segon gran projecte d'en Harry, que Draco comparteix plenament. Tot va començar per pura casualitat fa un parell d'anys. La Jocelin estava ingressada a Sant Mungo per una pneumònia. I quan ja es va trobar una mica millor, sortia a passejar pels corredors; després va gosar agafar l'ascensor i explorar altres plantes. Un matí en Draco se la va trobar a la sala d'espera de la seva consulta, explicant contes als nens que allí hi havia. No li va dir res, perquè li va semblar un episodi entranyable, però puntual. Tanmateix, l'endemà hi tornava a ser; i l'altre; i l'altre. Finalment va decidir esbrinar qui era aquella velleta tan simpàtica que li entretenia la canalla.

—Harry —va dir quan va arribar aquell vespre a casa—, saps que ara tinc una velleta molt simpàtica que els explica rondalles, a la canalla, mentre esperen que els visiti?

—I, doncs? L'has contractat?

—No! És una pacient. D'aquí un parell de dies li donaran l'alta.

En Harry hauria donat per acabada la conversa, sense donar-li més importància, si en Draco no se l'hagués quedat mirant com si tingués alguna cosa més a dir, però no gosés dir-la. I a Harry li costava recordar alguna ocasió en la qual Draco no hagués sabut què dir o gosat fer-li saber el que pensava.

—I? —li havia preguntat, encuriosit.

—La cosa és que la pobra dona viu sola i no està gaire fina —havia continuant parlant en Draco—. I he pensat que ara que tenim alguna habitació buida, la podríem allotjar una temporada... No sé, si et sembla bé.

Coneixent en Harry, Draco ja hi comptava que no s'hi negaria. Havia portat la Jocelin al Niu de la Hedwig un parell de dies després i ja no n'havia marxat. La bruixa sabia un munt de contes, rondalles i jocs. Els entretenia els nens i també donava un cop de mà a la cuina. L'experiència havia resultat tan enriquidora per a la canalla i per a la pròpia Jocelin, que amb el temps havien acollit tres persones grans més. L'Albert, que es passava el dia al jardí. Hi havia terreny per donar i per vendre i l'home gaudia d'allò més. La Rita, a qui li encantava fer mitja i s'havia convertit en una apreciada proveïdora de jerseis per als menuts, fent-li la competència a la Molly Weasley. L'últim a arribar havia estat en Jeremies, un home una mica esquerp, però que era un setciències i s'havia auto anomenat ajudant de la Tracy a l'hora d'ensenyar a llegir, sumar i restar als més petits.

Ara tenen algunes persones esperant per una plaça, però al Niu de la Hedwig no hi ha lloc. La construcció de la nova ala és imprescindible per a poder atendre les sol·licituds que els arriben.

—Podries considerar l'oferta del meu pare... —insinua en Draco.

En Harry assenteix a poc a poc, amb la mirada perduda al fons de la cuina. No sap què fer. En Lucius Malfoy s'ha ofert a finançar l'ampliació de l'orfenat per a donar cabuda a més gent gran. Però en Harry té la sensació, més aviat la certesa, que si resol aquesta situació amb finançament exclusivament privat, el Ministeri se'n rentarà las mans la propera vegada que els ho demani, i li donaran llargues a l'espera que ho resolgui per alguna altra banda.

—Al pas que van les coses, potser sí que no tindré més remei que acceptar la proposta del teu pare...—li respon finalment al seu marit.

Malgrat que en Draco l'aconsella i li dóna el seu suport en tot moment, les decisions respecte a l'orfenat són exclusivament d'en Harry. Draco només decideix en les qüestions mèdiques. Tampoc és que Harry tingui una mala relació amb el seu sogre. Deixats enrere el passat i algunes creences que els podien fer xocar, els pares d'en Draco han acabat acceptant que el seu fill estigui casat amb un altre home i que els seus desitjats néts, en Kevin, l'Eddie i l'Amy, no portin sang Malfoy a les venes. Malgrat tot, són els seus hereus, perquè no n'hi haurà d'altres. Això en Draco ja els ho va deixar prou clar en el seu moment.

—Esperaré una setmana, a veure si els del Ministeri respiren. Si no ho fan, parlaré amb el teu pare —decideix finalment Harry—. No puc allargar això eternament.

En Draco l'abraça i després busca els llavis del seu home. Estimar a Harry és tan fàcil, tan dolç i agraït.

—I canviant de tema —diu, no gaire disposat a donar més espectacle a la cuina—, on tenim en Kevin, avui?

En Harry deixa anar una rialleta i gira els ulls en blanc.

—Com si no ho sabessis! A casa la Laura, on sinó?

En Kevin té disset anys i cursarà el seu últim any a Hogwarts. L'avi l'ha convençut per estudiar finances després de l'escola, i així poder deixar a les seves mans els negocis de la família. En Kevin és un nano llest, i la veritat és que se li donen força bé aquest tipus de qüestions. Està encantat amb la perspectiva de treballar amb l'avi Lucius. Des de fa un any que va de bòlit per una companya d'escola, la Laura, Ravenclaw com ell. I sembla ser que hi ha amoretes per estona.

Sorprenentment, el que des de ben petitó diu que vol ser sanador com Draco, és en Teddy, que té la mateixa edat que l'Eddie. De fet, en Harry i en Draco consideren en Teddy el seu quart fill "oficial". Perquè en tenen un piló més. De totes les edats. De tots dos sexes. De diferents colors de pell. No importa de quin estat de sang... Són una gran família. I com a totes les famílies, n'hi ha que de tant en tant deixen el niu i d'altres que hi vénen a niar per primera vegada. En Harry té lloc en el seu cor per a tots. I en Draco ha après a tenir-ne. En el Niu de la Hedwig, hi cap tothom. Petits i grans. Segurament, l'esperit de l'estimada òliba d'en Harry no es pot sentir més honorat. Ni hagués imaginat mai tenir el seu niu tan ple de persones felices i estimades.

FI