El Nadal Menys Fressat

traducció autoritzada de "The less Travelled Christmas" de Verityburns

NA: Aquesta hauria de ser la primera part del capítol 18¼ de "El camí menys fressat" - El primer Nadal junts dels nois, escrit com un extra, així que succeeix uns sis mesos després de la Decisió den John i 18 mesos abans de l'Epíleg den Mycroft.

SHERLOCK P.O.V.

Alguna cosa no anava bé.

Vaig obrir els ulls, i vaig mirar avall al rostre adormit d'en John. Estava arraulit cap a mi aquell matí, ambdós de costat encarats l'un a l'altre, la seva mà esquerre bressolant el meu coll, el meu braç dret al voltant del seu tors sota la vànova, les nostres cames entortolligades.

Havia passat massa temps des que ens despertéssim així; Tres casos un rere l'altre m'havien deixat dormitant al sofà l'última quinzena, i llavors, quan finalment havia esclarit l'últim robatori i tornat a casa exhaust i no volent res més que arrossegar-lo fins al nostre llit i embolicar-me al seu voltant, en John va passar-me pel costat escales avall de camí a un torn doble a la consulta.

Havia intentat parlar amb ell per dissuadir-lo. Bé, dic parlar… però en John s'havia mostrat més tossut que de costum. Sembla ser que el fet que jo hagués de dormir sol era menys important que no que altres metges passessin la Nit de Nadal amb les seves famílies. Perquè la gent es torna encara més irracional que de costum en aquesta època de l'any està més enllà de mi, però en John semblava determinat a jugar-hi el seu paper. Com a mínim no comparteix l'obsessió nacional per il·luminar innecessàriament les seves llars.

L'havíem recollit directament a la consulta i havia dormit gairebé les dues hores de trajecte, deixant-me sol per ignorar l'expressió petulant d'en Mycroft. Realment, com més temps portàvem junts en John i jo més insuportable es tronava el meu germà.

Els meus ulls voltaven per les faccions d'en John ara, i li vaig passar suaument la mà per l'esquena i al voltant del seu maluc, frunzint el seny al tocar amb el dit gros el límit de l'últim embenatge. La caiguda, unes setmanes enrere, havia sigut lletja i el criminal al que estàvem perseguint en aquell moment havia tingut sort de que la policia ens seguis de tant a prop quan el vam atrapar. També, de que no m'adonés de l'abast de la lesió d'en John fins després que arribéssim a casa.

Va ser mala sort que l'esgarrapada que se li va infectar fos precisament sobre el seu maluc esquerre, en el lloc exacte on normalment reposava la meva mà – en John de normal rondava per la meva banda esquerra, de manera que els dos tinguéssim sempre lliure la nostra mà més destra. Ell era, de lluny, massa disciplinat per immutar-se quan jo empenyia la punta dels meus dits dins el límit de la seva butxaca, però la última vegada que ho havia fet no havia pogut dissimular la tensió sobtada del seu cos, dues setmanes enrere. Per sort, l'embenatge ja es podria retirar avui, ell havia dit 'al cap de setmana' l'última vegada que li ho havia preguntat.

Encara tenia la sensació d'intranquil·litat amb la que m'havia despertat, una encara no classificada consciència de que alguna cosa no anava bé. Per descomptat, érem a casa la meva família, i teníem l'horrible sopar anual per gairebé tothom que la Mummy havia conegut mai en unes poques hores, l'únic esdeveniment al que en Mycroft sempre aconseguia coaccionar-me per anar-hi. Però com a mínim en John era allà, com de malament podien anar els coses?

Hi va haver una tos suau darrere meu i jo vaig girar el cap. La meva mare seia al marge del llit. El llit en el qual en aquells moments jo estava despullat envoltant el meu igualment despullat amant. La meva primera assumpció havia estat correcta... les coses eren certament menys que ideals.

Me la vaig mirar enfadat, reluctant a parlar i arriscar-me a molestar en John, qui havia estat tant cansat la nit anterior que gairebé ni s'havia despertat quan l'havia tret del cotxe per anar a l'habitació i que va quedar fora de joc de nou abans i tot que li tragués les sabates.

"Va, Sherlock, només aconseguiràs agafar mal de cap frunzint el seny d'aquesta manera," va dir ella, de forma irritant, encara que com a mínim silenciosament. "Només volia assegurar-me que estàveu desperts." Va aturar-se un moment, va riure per sota el nas. jo vaig fer rodar els ulls. I pensar que la gent m'acusa a mi de ser inapropiat. Quina esperança hi havia hagut mai per mi amb un progenitor així?

"Em sap greu, estimat," va dir. "Però tenies un desinterès tant absolut abans d'en John, que no ho puc evitar, he de recuperar el temps perdut." Es va tirar endavant i va donar uns copets al cobrellit amb cautela, però jo no vaig notar res - devia tocar la cama den John. Ell es va estirar una mica, gronxant el seu cos contra mi fins que es va calmar de nou.

Jo em vaig empassar un gemec, refusant totalment permetre'm excitar-me amb la meva mare a l'habitació, i vaig moure el cap bruscament en direcció a la porta, en una clara invitació per a que se n'anés.

"Heu de ser a baix en 15 minuts," em va advertir, posant-se dempeus. "Ambdós," va afegir. "I que ni se't passi pel cap arribar tard, perquè la propera vegada enviaré la Virginia – i ella no fa honor al seu nom pas més del que la seva mare fa al seu, sembla ser un tret familiar."

Amb aquell esgarrifosa amenaça, va marxar, deixant-me desitjant, com tantes vegades abans, que la porta del meu dormitori infantil tingués balda.

Bé, si mai havia de crear-me els meus propis records de Nadal, semblava que el primer que havia planejat no formaria part del lot. Vaig sospirar, i vaig tornar a centrar la meva mirada en l'home entre els meus braços, alçant la meva mà dreta per acaronar el seu rostre.

"John," vaig murmurar, besant-lo dolçament. "John, ens hem d'aixecar."

Ell va girar el cap enllà per badallar, estirant els braços i fent rotar la seva espatlla dolenta per desentumir-la. "Una idea excel·lent," va murmurar, rodant sobre la seva esquena i arrossegant-me a mi damunt de ell, una mà internant-se als meus cabells, i l'altre acaronant la meva columna. "Mmm… Sherlock, sembla que faci una eternitat…" va dir, mentre em besava al llarg de la meva mandíbula.

Jo feia càlculs mentalment, però no hi havia forma de fer-ho funcionar. Amb gran pesar, em vaig elevar allunyant-me d'en John, el meu cos immediatament sentint-se fred i en dejú. Era una passa massa gran deixar el llit d'un sol cop; Per contra em vaig moure cap al costat, mentre en John girava el seu cap per encarar-me, confusió, decepció i desig perseguint-se la una a l'altra per les seves faccions.

"Hem de ser a baix en 15 minuts," li vaig explicar.

"O què?" va preguntar, el seu to fent-me pensar inexplicablement en patis d'escola.

"O la meva cosina segona Virginia se'ns unirà," li vaig dir. "No seria la primera vegada que intenta col·lar-se al meu llit, i creu-me, la teva presència no farà absolutament res per desencoratjar-la."

Le celles d'en John's es van alçar, però ell es va asseure sense cap més queixa. "Crec que m'hauries d'explicar més coses de la teva família," va dir. "Com a mínim dels que coneixeré tant aviat."

Encara murmurava noms i relacions per sota el nas mentre baixàvem junts l'escala principal uns 13 minuts més tard. La Virginia ja era a la meitat del primer tram i semblava molt decebuda de veure'ns. "John," el vaig presentar amb recança, "Aquesta és la Virginia, filla de la Serena la cosina de la meva mare."

En John va estendre la seva mà, temptativament, i la Virginia s'hi llença de cap, agafant-li entre les seves dues mans mentre se'l mirava de dalt a baix. "Bé," va dir lentament allargant les vocals, "Em moro per descobrir què et fa tant especial, John." Va mirar-me en un parpelleig, just quan en John s'estremia i vaig poder veure que ella li estava esgarrapant la palma amb una de les seves ungles llargues i vermelles. Vaig agafar-li el canell amb una mà fins que el va deixar anar.

"Virginia," la vaig advertir. "En John no està, ni estarà mai, disponible."

Ella va alçar les celles i es va mirar en John, qui s'encongí d'espatlles. "Ei," va dir ell agafant-me la mà de nou i seguint endavant esquivant els inoportuns familiars pel camí. A vegades, en John era simplement particularment perfecte.

Aquell aperitiu semblava interminable. Vaig presentar en John només quan va ser inevitable, que tristament semblava ser massa sovint, ja que la Mummy semblava determinada en assegurar-se que tothom sabés que el seu fill més jove finalment havia aconseguit 'trobar algú'. Fanfarronejant pels voltants murmurant 'la parella d'en Sherlock' a tots i cadascun, mentre jo mirava de cua d'ull a en Mycroft cada cop que sorgia la oportunitat.

No vaig deixar anar en John, i podia notar la tensió residual d'una estona abans brunzint sota les nostres pells fins al punt que a vegades es tornà difícil concentrar-se en l'altre gent de la sala.

Finalment, una mica abans de sopar, ens vàrem trobar furtivament a prop la porta de la sala de pintura. En John es mirà el pom de la porta, llavors a mi i jo vaig assentir. Curosament sense mirar a ningú, o mirar-nos entre nosaltres, ens vam escolar per la porta, trobant l'habitació embolcallada per la foscor, les cortines encara corregudes contra el sever dia d'hivern, l'única llum provinent de l'arbre de la cantonada, que, com els altres que semblaven haver infestat cada habitació de la casa, estava adornat amb un nombre ingent de bombetes, moltes d'elles pampalluguejant innecessariament.

Em vaig mirar el meu amant, mentre ell tancava la porta i es girava cap a mi. "Quan fa que no et beso realment, John?" Li vaig preguntar, fent una passa cap a ell.

"Em fas petons constantment," va assenyalar, però jo podia veure el seu pols accelerant-se. Era estrany; per lògica un esperaria que ja ens hauríem acostumat l'un a l'altre després de sis mesos de, amb l'excepció d'aquell últim parell de setmanes i algunes ocasions més igualment intenses, sexe excessivament freqüent. Jo certament no hauria anticipat que aquell nivell de desig es mantingués, però encara havia de trobar cap indici de que allò disminuiria, tant en mi com en John. De fet, en moltes maneres, semblava estar-se enfortint.

Ell va fer una passa enrere per recolzar-se a la porta, inclinant el cap per mirar-me i va somriure.

"Para," va dir. Jo vaig somriure més àmpliament i ell va arrufar les celles cap a mi. "Aquest és el teu somriure de 'En John és baix'," va observar, amb el seu habitual rigor – havia arribat a llegir les meves expressions extraordinàriament bé, era quelcom força sorprenent a vegades. "No sóc baix," va objectar, no per primera vegada. "Simplement tu ets ridículament alt."

Vaig alçar una cella, inclinant-me endavant i deixant les mans a banda i banda del seu cap. Estadísticament, per descomptat, ell estava dues polzades per sota de la mitjana nacional i jo unes tres per sobre, però havia descobert que els fets no eren sempre d'utilitat en aquelles situacions.

"Preferiries que no ho fos?" vaig qüestionar, abaixant el meu cap i respirat les paraules a la seva orella. Ell va tenir una esgarrifança. "T'agradaria canviar-me, John?" Li vaig preguntar, mentre premia la meva boca a la seva mandíbula i les seves mans pujaren al meu pit.

"Perquè jo no et canviaria," Li vaig dir, treballant gradualment avall cap al seu coll. "No canviaria ni una sola cosa de tu..." Vaig arribar a on comença l'espatlla una mica més avall, tendrament.

Ell va gemegar i va fer llisar les seves mans amunt, cap a les meves espatlles i al llarg de les bandes del meu coll, fins que va poder alçar prou el meu cap per mirar-me. "No jugues net," va dir, el que amb prou feines era el descobriment de la dècada. "Per una vegada estaria bé guanyar una discussió amb tu."

Els seus dits es van fer camí entre els meus cabells, estibant-los gentilment i jo vaig tancar els ulls, adaptant-me al moviment. "Potser això és una cosa que em podries donar per Nadal?" va suggerir. "Deixa'm tenir l'última paraula, per una vegada?"

Jo me'l vaig mirar de nou, la meva mirada centrant-se en la seva boca mentre ell parlava. "Ja t'ho he dit," li vaig recordar, avocant-me encara més fins que els meus llavis eren a tocar dels seus. "No em va el Nadal." Vaig moure el cap de costat a costat de manera que les nostres boques es toquessin lleument. "Vinc a aquest sopar cada any per treure'm de sobre en Mycroft, però això és tot. Res més, i podem marxar a casa tant bon punt acabi."

Ell va fer servir el meu cabell que tenia agafat entre els dits per forçar-me una mica enrere. "Sí, m'ho has dit, no 'et va' el Nadal," va accedir. "Però, no m'has explicat ben bé per què?" Intentava mantenir-se centrat en els meus ulls, però la seva atenció queia constantment cap a la meva boca, el que el feia fàcil de distreure. Vaig recórrer el meu llavi inferior amb la punta de la llengua, i les seves mans es van estrènyer.

"John," vaig dir, amb la veu rasposa que sabia que l'afectava més. "John, no vull que parlem." Vaig ajustar el meu equilibri de manera que només el braç esquerre m'aguantés, i vaig baixar la dreta, ràpidament traient la seva elegant camisa del pantalons i acaronant amb la meva palma la pell nua de la seva esquena, els meus dits escolant-se sota la cintura dels pantalons.

Els seus llavis es va entreobrir i vaig aprofitar l'oportunitat. El seu cap va caure enrere colpejant la porta mentre jo seguia endavant, girant el cap i recorrent amb la llengua la part interna del seu llavi inferior abans d'endinsar-me més per explorar-lo més a consciència.

Era tant bo besar-lo de nou amb propietat. Vaig decidir que dues setmanes era massa per estar treballant, tant junts com per separat. D'altra banda, el període d' imposada abstinència certament havia afegit una sensació de vertigen a aquella experiència. Vaig considerar allò per un instant, amb la part del cervell que no estava completament absorta pel gust i la sensació d'en John. A vegades semblava que aquella part es tornava cada vegada més petita. Fos com fos, aviat vaig decidir que l'abstinència era un preu massa alt, fins i tot per allò.

Tot i que normalment era jo qui agafava les regnes, en John estava lluny de ser submís i aviat va respondre amb més agressivitat, movent una mà al voltant del meu clatell i deixant caure l'altre esquena avall, tirant els meus malucs endavant bruscament fins que vaig estar pressionat contra ell.

Vaig tirar el cap enrere i vaig guaitar ràpidament al nostre voltant – per això m'agradaven tant els armaris... sempre hi havia algun lloc on en John s'hi pogués recolzar, o fins i tot alguna banqueta o taula on asseure'l, fent la nostra diferència d'alçada més manejable. Encara que, dit això, no hauria preferit pas que ell fos més alt, a pesar de les dificultats logístiques. Hi havia alguna cosa en la manera com mirava amunt cap a mi, l'angle en el que havia d'inclinar el cap enrere, que em causava un estrany dolor al pit, que estava lluny de ser una sensació desagradable. De fet, semblava que havia desenvolupat un somriure particular en resposta a aquella sensació, que en John, per descomptat, havia detectat ràpidament.

Considerant amb quina raresa havia somrigut abans que ell entrés en la meva vida, en tenia un bon catàleg ara, des del primer que ell havia anomenat, el somriure conegut com 'Et puc abraçar?', fins el que menys li agradava, que ell descrivia com el somriure de 'he fet explotar alguna cosa, encara m'estimes?'.

Els meus ulls es van il·luminar en veure una gran taula no gaire lluny, que tenia el benefici afegit de que en Mycroft sovint la utilitzava com a despatx quan era a casa – estaria bé pensar en això la propera vegada que el veiés repassar el correu. Vaig treure la mà del darrere dels pantalons d'en John i em vaig estirar per passar la clau de la porta per la que havíem entrat, llavors vaig posar les dues mans als seu malucs i el vaig empènyer lluny de la porta, baixant el cap per besar-lo de nou, mentre ens feia girar i caminar cap a la taula.

Ell buscava darrere seu amb una mà, clarament conscient del meu destí i preparat per recolzar-s'hi al damunt, però allò anava massa a poc a poc per mi. Em vaig esperar fins que va estar recolzat sobre una mà, em vaig tirar endavant, vaig agafar-lo amb les mans per les cuixes i senzillament el vaig alçar. Ell va grunyir-me, com fa sempre que l'aixeco, i em va mossegar el llavi inferior amb força. Això també ho fa sovint. Potser algun dia s'adoni que ni una cosa ni l'altra actuen en cap mesura com a dissuasió per a mi – tot el contrari, de fet.

Mentrestant, vaig moure les mans de nou ca als seus malucs el vaig estirar fins al límit de la taula, col·locant-me entre les seves cames quedant així els dos premuts un contra l'altre. Els dos vam gemegar. Perfecte.

Vaig recolzar el front en el seu per un moment, delectant-me només amb el contacte, fent rodar el maluc contra ell suaument mentre ell portava ambdues mans a la meva camisa per començar a desfer botons, prous per deixar exposat el meu pit a la seva vista. Llavors la va obrir d'una estrebada i va posar les puntes dels dits a les meves espatlles, abans de començar a arrossegar-los avall, esquivant els meus mugrons al principi, abans de canviar de direcció de sobte per fregar-los amb els polzes.

Tot el meu cos va tremolar amb aquella sensació i vaig fer lliscar a mà al voltant de la seva cintura, però vaig moure l'altre a la part del darrere del seu cap al començar a besar-lo de nou. Gemegava dins la meva boca, apretant-se contra mi i encara provocant el meus mugrons amb les dues mans, fent-los girar entre els seus dits i els polzes, pessigant-los fins que vaig haver de deixar anar la seva boca per tirar el cap enrere i centrar-me en aquella sensació, un gemec preocupantment alt escapant-se dels meus llavis mentre ell persistia, encenent-me, empenyent enllà de la meva ment els meus pensaments incessants fins que el soroll constant que omplia el meu cap, l'estàtic que a vegades em feia tornar boig, era només un brunzit distant i no hi havia res més que en John en el meu món.

Havia de fer que allò avancés o acabaria posant-me en ridícul. El vaig besar de nou, esperant fins que va haver enredat una cama al meu voltant totalment perdut en les sensacions, llavors el vaig empènyer enrere recolzant-me en ell, amb les seves mans atrapades entre nosaltres, i agafant-lo més estretament per poder suportar el seu pes. Ell es va resistir per uns moments, tensant els sues muscles abdominals, però jo vaig pressionar una mica més i ell va relaxar-se, permetent-me estirar-lo damunt la taula.

Vaig empènyer la seva camisa amunt i vaig desfer el seu cinturó, ell va gemegar, llavors es va alçar sobre els colzes, les llums pampalluguejant de l'arbre creant un patró al seu rostre mentre em mirava, diferents faccions il·luminant-se moment a moment. Em vaig preguntar com quedaria allò en la resta del seu cos.

"Sherlock, espera," va dir, la veu sense alè clarament desitjant-ho. "No podem fer això ara, i certament no podem fer-ho aquí, amb la meitat de lla burgesia del país a l'altra banda de la porta."

Vaig moure les mans més avall, acaronant-lo a través del teixit dels seus pantalons i ell va esbufegar en busca d'aire, el seu cap caient enrere per uns instants. "Sherlock, para. De veritat," va dir, però clarament no ho deia massa seriosament. Jo vaig baixar el cap i vaig començar a besar el límit de la cintura dels pantalons, descordant el botó subreptíciament mentre ho feia.

Va tardar un segons abans el so de la porta ens arribés, però llavors en John es va asseure bruscament i em va empènyer enllà, sortint de damunt la taula i tornant-se a posar de nou la camisa per dins els pantalons. Jo vaig arronsar les celles.

Concentrant-me, podia escoltar la veu de la mare murmurant, "Oh, per l'amor de Déu," llavor la porta es va sacsejar suaument – potser hi estava recolzada. La seva veu va sonar de nou, més alt aquesta vegada, "No, no són aquí, Virginia. Potser hagin sortit a la terrassa?" No vaig poder escoltar la resposta, però llavors la Mummy va parlar de nou. "Sí ja ho se que fa molt de fred. No et preocupis, en Mycroft els trobarà. Al cap de vall," va afegir, i allà hi va haver un petit cop sec, com si hagués colpejat la porta amb el peu, "ja és l'hora del sopar de Nadal."

En John va saltar al obrir-se la porta de la cantonada més allunyada, la que conduïa a la biblioteca. Semblava que no s'havia adonat que hi havia una altra porta, amagada com estava rere la monstruositat nadalenca. Em va mirar acusadorament i jo em vaig arronsar d'espatlles. Què volia que digués? Dues setmanes havien estat massa temps.

En Mycroft va entrar caminant i va fer rodar els ulls. "Havia de ser la meva taula, Sherlock?" va preguntar. "En serio?" va espolsar el cap. "Hola, John," va afegir, però en John no va respondre, més que posant-se encara més vermell, fet que jo no havia pensat que fos pas possible la veritat.

"La Virginia no deu parar gaire lluny," em va advertir. "Serà millor que et cordis la camisa si no vols que es repeteixi l'incident del bany."

Vaig fer una ganyota i em vaig posar a la feina, notant que en John semblava encara més descontent – hauria d'estar agraït que hagués pogut mantenir-lo allunyat de la meva família per tant temps, vaig pensar.

El sopar de Nadal s'allargava indefinidament, acompanyat del continu rebombori dels cilindres amb tires químicament impregnades, que inevitablement resultaven en un alivió de suposades 'bromes' que només feien gràcia a aquells que havien començat d'hora amb el xerès.

Hi havia moltes preguntes irritants aquell any, incloent diverses demandes per saber si estava entrant a l' 'Esperit Nadalenc', ara que tenia algú per a qui comprar; fet que em va sobtar ambdós per il·lògic i també ofensiu per a la meva família immediata, dos punts que vaig intentar deixar clars.

Vaig agafar la mà d'en John sota la taula; ell no va objectar, però semblava contingut. No em sorprenia. Aquest tipus de interacció forçada amb gent que un passa la resta de l'any evitant amb secreta raó, era de fet una procés trist. Vaig dibuixar el nostre pis a la meva ment. L'any vinent, em mantindria ferm en rebutjar en Mycroft, vaig decidir. Havien passat ja vint anys al capdavall, i la Mummy semblava estar bé. Ja n'hi havia hagut més que suficient. Vaig estrènyer la mà d'en John.

Per la banda positiva, la Virginia s'havia assegut a l'altra cap de taula, tot i que de sobte va aparèixer just davant nostre cap al final de l'àpat, lliscant en el seient de la Tieta Avia Adelaida mentre ella era a omplir-se la copa fins dalt de nou.

Ella es va esclafar amb el que sens dubte ella considerava 'compliments', abans d'entrar a matar. "Així, John," va batre les seves pestanyes postisses cap a ell, apartant-se de la cara el seu cabell ros tenyit per sobre la seva espatlla falsament bronzejada. "Quin és el teu secret?"

Vaig mirar-me ràpidament en John, qui semblava menys que impressionat. "Disculpa, què?" va demanar, educadament. "No crec que jo tingui massa res que sigui un secret, especialment no per a en Sherlock." Hi havia una nota estranya en el seu to de veu que va atreure la meva atenció, però la seva expressió era suau.

"Ah, sí… en Sherlock," va respondre ella, somrient per sota el nas. "Bé, aquesta és la qüestió, no?" La seva mirada va córrer cap a mi y jo vaig torçar el llavi. "L'intocable, desinteressat Sherlock." Es va girar de nou cap a en John. "Explica'm, John," es va inclinar endavant damunt la taula, la part de davant del seu vestit caient pel pes excessiu de la silicona. "Com vas aconseguir trobar un camí per ficar-te al llit del meu estimat cosí?"

Hi va haver uns quants esbufecs de les cadires del voltant, i jo també vaig obrir la boca en una rèplica irada, però en John va redreçar la seva postura i la va mirar als ulls. "Trobo que esperar a que t'hi convidin és generalment una bona tàctica," va replicar, deixant ben clar el que en pensava de la seva actitud.

Els seus ulls es van encongir amb malevolència i jo em vaig tensar, mirant en Mycroft en advertiment. La Virginia era una bruixa superficial, però era punyent, i tenia un instint infalible per saber quins botons prémer.

"Saps per què no li agrada el Nadal, al teu Sherlock?" li va demanar a en John ara, i la seva mirada qüestionadora cap a mi només va confirmar les meves sospites. Ella va insistir. "T'ha explicat per què no rebràs cap present? Per què no hi haurà cap arbre al vostre pis? Per què ja serà de camí a Londres abans que s'acabi l'últim cafè?"

En John estava pàl·lid, però va respondre. "El Nadal és irracional," va repetir la única resposta o explicació que jo li havia donat.

La Virginia va riure. "Oh, és irracional, d'acord," va respondre. "És..."

"VIRGINIA!" La veu de la meva mare va silenciar l'habitació, però ella somreia dolçament. "Virginia, estimada, crec que ja estem a punt per moure'ns cap al saló principal per al cafè," va dir ella, posant-se dempeus i movent-se cap a nosaltres. "Vens amb mi?" Va enllaçar els sues braços mentre la Virginia s'aixecava, reluctant, i van marxar. "Ara, explica'm com la teva estimada germana, Temperance, porta aquell horrible lloc..." van sortir caminant, i la gent va començar a seguir-les, però en John no es va moure.

"John?" El seu cap es va girar cap a la meva veu, però ell no estava realment pendent de mi. El vaig agafar del colze. "Au va," el vaig empènyer i ell es va alçar, i llavors en Mycroft era allà.

"He de marxar en una hora," em va dir, els seus ulls canviant repetidament de mi a en John, que semblava en blanc. "Per què no aneu a fer maletes? M'asseguraré que no us molestin." Em va sostenir la mirada un moment. 'Arregla això!' deia la seva mirada. Jo vaig assentir.

Mentre pujàvem les escales, em vaig anar posant nerviós. Ja havia notat que mentre els traumes físics o el perill posaven en John alerta i realçaven la seva concentració a vegades fins a nivells que s'assemblaven als meus, els disgustos emocionals semblaven apagar-lo gairebé, especialment si estaven connectats a mi.

Hi havien hagut desacords al llarg dels últims sis mesos, per descomptat que n'hi havia hagut, discussions airades fins i tot. Hi havia hagut diverses vegades que en John s'havia retirat de mi, tornant-se silenciós i remot. Si jo ho feia deia que simplement estava de mal humor, però seria poc acurat usar aquell terme per a en John, era més aviat com si estigués... re-evaluant. Sempre se n'havia desfet al final, encara que a vegades hi havia una ombra als seus ulls durant dies després.

Vaig mirar cap a ell de nou. Aquest era un dels dolents.

Quan vàrem arribar a la meva habitació, va semblar recuperar-se una mica. "Així, què anava a dir-me la teva cosina?" em va preguntar, el seu to encara calm. Hagués preferit que fos bel·ligerant, donades les circumstàncies, però estava content de que com a mínim parlés.

Vaig tancar la porta i em vaig girar cap a ell. "Alguna cosa relacionada amb el meu pare, imagino."

Ell semblava agafat per sorpresa, fet que no era gens insòlit ja que mai li havia mencionat tenir un pare abans.

"Al pare va marxar per Nadal," vaig explicar. "El Dia de Nadal, per ser exactes. Jo tenia deu anys, gairebé onze. En Mycroft tenia divuit anys i ja era a la universitat, no havia tornat a casa per les festes – l'únic any que ha faltat."

En John va seure al marge del llit. "El teu pare va marxar?" va repetir. "Simplement... va sortir per la porta?"

"Ja se n'havia anat quan jo em vaig llevar," vaig detallar. "Allà per Nit Bona, i per Nadal ja no hi era. Res sospitós – va deixar una nota."

"Què deia?" va preguntar en John, sonant com si temés escoltar la resposta.

Em vaig encongir d'espatlles. "Ni idea," li vaig dir. "La Mummy no m'ho va dir." Vaig fer memòria. "La vaig buscar, és clar. Curiositat natural." Era estrany recordar la fixació que havia tingut per allò en aquell temps. Vaig sacsejar el cap. "Però la devia donar a en Mycroft, perquè mai la vaig trobar."

"Potser la va cremar?" va suggerir en John. "Ella devia estar enfadada."

"Potser," vaig accedir, però no creia que fos provable.

Ell va pensar uns instants, llavors em va mirar. "Així que això és pel que no t'agrada el Nadal?" va preguntar.

Jo vaig fer rodar els ulls. "No siguis ridícul, John," Li vaig dir. "El Nadal és irracional. El consumisme descarat te ben poc sentit si ets cristià, però per un ateu és d'un absurd extrem. La informació sobre el meu pare és, sens dubte, el que la Virginia anava a dir-te, però la seva assumpció era errònia, és la teva la resposta correcta."

"Així que, que el teu pare marxés, no hi té res a veure?" va preguntar de nou.

Jo em vaig moure per seure al seu costat, però vaig mantenir una distància prudencial, per ara. "Que el meu pare marxés és la raó que jo torni cada any a aquest horrible sopar familiar cada any," vaig explicar. "En Mycroft em força a venir, diu que hem de ser aquí per la Mummy – recalca que ell ja ha organitzat tota mena de conflictes internacionals al voltant d'aquest únic esdeveniment, i que el mínim que jo puc fer és fer el viatge de Londres a aquí un cop a l'any."

"Sona a en Mycroft," En John va estar-hi d'acord, però encara tenia una expressió buida al rostre. Vaig allargar-me per agafar-li la mà però ell es va aixecar i va fer unes passes enllà abans que el pogués tocar.

"No cal que m'ho expliquis tot, Sherlock," em va dir d'esquenes a mi. "Això seria impossible de totes maneres, amb tot el que passa pel teu cervell." Va deixar anar un lleu so com si anés a riure però no ho va fer.

"Tens dret a tenir privacitat, a tenir secrets si vols. Però hi ha coses – coses que altra gent sap... si hem de tirar endavant aquesta relació llavors jo també hauria de saber-les aquestes coses."

Vaig poder notar com el meu rostre perdia color. Si? SI? Allò anava molt més enllà d'estar 'Malament'. Em vaig alçar. "John, jo..." vaig callar, sense estar segur de què volia dir realment, i ell es va girar per mirar-me a la cara.

"Jo no tinc secrets per a tu, Sherlock, és impossible," va dir, tot i que hi va haver un petit moviment a la seva parpella que em va fer dubtar. "Sabies gairebé totes les coses importants de mi en uns pocs dies de conèixer-nos, no ho pots evitar, i m'està bé, no és un problema."

"Però jo no puc fer-ho, Sherlock," va continuar. "Puc deduir què sents i sovint perquè et sents així, a vegades fins i tot millor del que tu o fas, crec. Però no puc deduir fets – potser puc acabar deduint que hi ha alguna cosa que no se, però això és tot. Només sé el que tu m'expliques, només comparteixo amb tu el que tu esculls revelar-me, només entro per portes que tu m'obres." Va fer una pausa i em va mirar, el seu pit pujant i baixant massa ràpid.

"Ho has fet a propòsit abans, oi?" Em va mantenir la mirada un moment, abans de mirar avall. "Quan érem a la sala de pintura i t'he preguntat de nou perquè no t'agrada el Nadal, deliberadament m'has distret. Has utilitzat el teu coneixement de mi per mantenir-me allunyat d'aprendre més sobre tu." Va fer que no amb el cap, trist. "M'has manipulat, Sherlock." Es va girar. "I llavors m'has fet sentir com un idiota."

Jo no sabia què dir. El què havia passat en el passat no tenia res a veure amb la nostra relació? Era irrellevant. "Podem marxar a casa?" li vaig demanar. "Tronaràs a casa amb mi?"

Ell es va encongir d'espatlles, seient al marge del llit. Se'l veia petit, però no em sentia amb ànims per somriure. "Clar," va dir. "Anem a casa." Es va passar la mà per la cara. "Crec que primer em canviaré."

Ell es va moure cap a l'armari i va treure'n els seus texans i un jersei, començant a descordar-se la camisa sense semblar ser conscient que jo el mirava. Mentre es treia els elegants pantalons, vaig notar l'embenat sobresortint per sota la cintura del calçotets.

"John," vaig parlar suaument, però tot i així ell es va estremir, com si hagués estat perdut en el seu món. Vaig assenyalar l'embenat. "Te'l pots treure ja?" vaig preguntar. "Vas dir al cap de setmana".

Ell va mirar avall i el seu rostre es va contraure. Per uns instants va semblar que realment es posaria a plorar de veritat– segur que la ferida no podia ser tan horrible? S'havia estès la infecció? Vaig fer una passa endavant, preocupat al aixecar ell el cap.

Ell em va aguantar la mirada un moment i llavors la seva boca es va tòrcer. Va abaixar-se un lateral dels calçotets per deixar tot l'embenat exposat i em va instar a tirar-me endavant. "Ja posats, fes els honors" va dir.

Jo volia inspeccionar els danys per mi mateix i em vaig moure endavant ràpidament, deixant-me caure davant seu de genolls. Vaig agafar la cantonada del pòsit i el vaig començar a desenganxar gradualment, però en John va grunyir. "Arrenca'l de cop" va dir ell, i així ho vaig fer, mantenint la seva carn tibant amb l'altra mà per tal de minimitzar el dolor.

L'embenat havia deixat un requadre enganxós damunt la seva pell, però hi havia una clara marca encara visible al centre. Me la vaig mirar. No era una ferida, o una esgarrinxada, infectada o de cap mena. En John havia aconseguit guardar-se un secret al cap de vall.

Vaig mirar amunt cap a ell; es mossegava els llavis i no em va mirar als ulls. Jo vaig tornar a mirar avall. Era un tatuatge – un de petit, perfectament senzill, en pulcra tinta negra, just al lloc del seu maluc on la meva mà hi descansa sovint. S'hi llegia: 'SH'.

"Bon Nadal," va dir en John.

A.N.

So, yeah, the promised 'fluffy one-shot'... what can I say? It seems the six-month mark can be quite a milestone in a new relationship. I planned the fluff, the fluff was all set and ready to go, then I started writing - and this just happened. Part Two in a couple of days